Què són les conductes autolesives no suïcides?

L'autolesió es defineix com un acte conscient i deliberat d’autoinfligir-se mal en alguna part del teixit corporal. Es poden diferenciar dos mètodes d’autolesió: danys directes (talls, cremades, rascades, mossegades, cops…) i danys indirectes (sobreingesta de medicaments, afartaments, ingesta massiva d'alcohol o l’exposició a situacions de risc com ara esports extrems, conducció temerària, etc.). S’exclouen les formes de protesta contra les normes socials o religioses establertes. El concepte actual d’autolesió no suicida (ANS), però, tant en l’àmbit clínic com en els estudis de recerca, fa referència a les autolesions directes i no a les indirectes. Així que, quan parlem d’ANS, en la majoria dels casos, ens referim a aquest primer tipus.

Les autolesions directes poden ser un fenomen freqüent en la població general, especialment en la primera adolescència (12-14 anys), amb prevalences d’entre el 18 i el 45% en els estudis més contemporanis. Tot i que es desconeix la prevalença real de les autolesions indirectes, que podria ser molt superior, els estudis longitudinals mostren una evolució natural de les formes directes a les indirectes amb l'edat. Totes elles poden ser conductes esporàdiques (menys de cinc episodis l'any), sense factors de risc previs, sense presència de símptomes clínics d'un trastorn mental, ni afectació de la capacitat de funcionament de la persona.

Però en un nombre molt més reduït de casos, exposats a factors de risc específics, les conductes es repeteixen en el temps, i apareixen associades a la presència de símptomes psiquiàtrics comòrbids, incloses les conductes suïcides, durant o en una evolució posterior.

Des del 2013, el DSM-5, sistema de classificació internacional dels trastorns mentals, inclou les conductes autolesives directes i repetides (cinc o més vegades) com una nova categoria en estudi: trastorn de la conducta autolesiva no suïcida (sovint referit amb les sigles d'autolesió no suïcida, ANS).

Segons el DSM-5, els criteris per diagnosticar el trastorn de la conducta autolesiva no suïcida inclouen: 

• Cinc o més dies de conductes autolesives repetides en l'últim any (en revisió, perquè alguns autors proposen pujar el llindar a deu dies).
• L’ANS ha de respondre a alguna funció:
  • Alliberar-se de pensaments o sensacions negatives.
  • Resoldre un conflicte interpersonal.
  • Generar un estat positiu.
• L’ANS ha d'estar produïda per: 
  • Pensaments o sentiments negatius.
  • Preocupació recurrent sobre l’autolesió
  • La urgència de realitzar l’autolesió. 
• Les conductes que no són socialment sancionades en són excloses, com per exemple els actes de protesta o les marques identitàries.

Els estudis poblacionals mostren que entre un 9 i un 11% de les persones joves i fins a un 3% de les adultes compleixen criteris diagnòstics per a les autolesions no suïcides repetides. I en la població amb problemes de salut mental, un 60% poden aparèixer associades a qualsevol diagnòstic psiquiàtric, amb una prevalença més alta dels trastorns de la conducta alimentària, per a persones menors de 18 anys, i dels trastorns de personalitat, en persones més grans de 18 anys, especialment el trastorn límit de la personalitat.

Un mecanisme per gestionar les emocions

És important tenir en compte que, quan una persona s’autolesiona no pretén acabar amb la seva vida, sinó que és un mecanisme per fer front a algun problema o dificultat. Moltes persones que s’autolesionen expliquen que ho fan perquè no se senten capaces d’afrontar una emoció intensa (com la tristesa o la ràbia), i utilitzen l’autolesió per intentar reduir, gestionar o escapar d’aquests sentiments.

El fet que hi hagi un alleujament emocional després d’autolesionar-se, pot fer que en un futur s’utilitzi aquesta mateixa estratègia per gestionar les emocions difícils. No obstant, aquest efecte no dura gaire i, a mitjà i llarg termini, és molt probable que apareguin sentiments encara pitjors, com la culpa o la por.

A més, les persones que s’autolesionen, acostumen a experimentar més patiment emocional, dificultats per relacionar-se i un rendiment acadèmic més baix. Per tant, es pot afirmar que l’autolesió pot esdevenir un problema molt seriós.