El pas dels infants pel procés judicial

Quan s’interposa una denúncia per abús sexual a un infant (ASI), el moment en què es recull el seu testimoni en seu judicial (presa de declaració) és clau i requereix d’una intervenció especialitzada per tal de no contaminar el record.  

Habitualment, en aquesta casuística delictiva, l’únic testimoni dels fets és la mateixa víctima. La vivència d’un abús sexual, com d’altres victimitzacions, deixa una empremta en la nostra memòria que, en l’entorn forense, és fonamental de preservar doncs sovint l’evocació d’aquesta vivència és la prova per poder instruir la causa que finalitzarà amb la celebració del judici oral. Si fem una analogia entre la importància de preservar la memòria amb la preservació que fa la policia de l’escenari d’un crim, podem establir un ràpid paral·lelisme en com hem d’actuar els i les professionals quan abordem casos d’ASI.

Cap a una infància lliure de violència

Llegeix més

Què fa la policia quan vol preservar empremtes? Ràpidament, i sense deixar passar temps que les puguin malmetre, acordona la zona per tal que ningú la trepitgi o contamini, a fi que pugui ser presentada com a una prova fiable davant d’un tribunal. I com més dèbil sigui la força d’aquesta empremta amb més cura s’haurà de fer aquest procés.

Aquestes són les premisses sota les quals hauríem d’actuar els professionals que treballem amb persones de les quals volem preservar el testimoni d’una situació viscuda: 

1. Celeritat en la recollida del testimoni, és a dir, reducció del pas del temps que desdibuixa l’empremta i afavoreix l’oblit.
2. Protecció de l’empremta per tal que ningú la pugui trepitjar, contaminar o malmetre, és a dir, reducció del nombre de vegades que la persona ha de recuperar i evocar el testimoni per tal d’evitar la seva contaminació i modificació del record original.
3. Davant la recollida de testimonis d’infants o víctimes vulnerables, la necessària formació especialitzada dels professionals que han de dur a terme aquest procés (entrevista forense).

El compliment d’aquests tres requisits fa que, de retruc, s’aconsegueixi un segon objectiu, que no és menys important: la reducció de la victimització secundària dels infants o víctimes vulnerables del seu pas pel sistema judicial. Entenem victimització secundària com l’increment dels efectes negatius que provenen de la situació traumàtica i que apareixen en un moment posterior provocats per la intervenció professional- pel funcionament del sistema policial, judicial, intervencions mèdiques, psicològiques- i que sovint comporten a la víctima haver de repetir de forma reiterada els fets i demores en el procés de justícia.

L’arribada de la prova preconstituïda

En l’àmbit judicial, jutges o magistrats poden demanar un assessorament especialitzat dels Equips d’Assessorament Tècnic Penal (EATP) en qualsevol moment del procés. Els EATP són equips integrats per professionals de la psicologia i del treball social especialitzats en l’avaluació forense. La seva intervenció en processos judicials aporta, mitjançant els informes pericials, informació, assessorament, valoracions i propostes que faciliten el coneixement de les circumstàncies de les persones implicades en procediments penals i la presa de decisions judicials en relació amb les mateixes.

Va ser a finals dels anys 90 que els professionals dels EATP érem coneixedors, i ens preocupava, que en l’àmbit penal de Catalunya el jutjats no disposessin de professionals especialitzats per poder prendre declaració als infants i a altres víctimes vulnerables, atenent de forma adequada a les seves necessitats. En les reunions d’equip debatíem com podíem aportar des de la nostra disciplina i incidir de forma positiva que el pas dels infants per justícia fos més ajustat a les seves necessitats, alhora que donàvem espai perquè aquestes víctimes es poguessin expressar. La seva vulnerabilitat i la manca d’adequació per atendre’ls des de la justícia sovint portava a l’arxiu de les actuacions en tipologies delictives on habitualment la prova per instruir, i posteriorment poder sentenciar, era només un: el testimoni de la víctima. És per això que calia donar suport en la presa de declaració i en la preservació del testimoni.

En aquest context vam començar a promocionar la participació de professionals de la psicologia especialitzats, i formats en psicologia del testimoni, per donar suport a la instància judicial en la presa de declaració d’aquest grup de víctimes, fomentant l’ús de la prova preconstituïda davant els òrgans judicials quan encara no hi havia una legislació que la fes obligatòria. La prova preconstituïda és una declaració que es grava en suport audiovisual amb totes les garanties processals i dirigit a evitar la declaració de la víctima en l’acte del judici oral.

En aquells inicis treballàvem amb el suport de la divisió científica dels Mossos d’Esquadra, que feien la gravació en el primer moment de la instrucció muntant un dispositiu audiovisual i garantien la cadena de custòdia de la prova. Amb aquesta gravació de la declaració de l’infant o víctima vulnerable, els professionals de la psicologia vam començar a fer la proposta en els informes pericials de l’ús de la gravació en el moment del judici oral tot recomanant la no assistència de l’infant o víctima vulnerable al mateix.

El fet de prendre declaració com a prova preconstituïda ens permetia, d’una banda i pel que fa a les víctimes, treballar en un espai de cura i atenció psicològica on es propiciava un clima que afavoria l’evocació del record (relat dels fets) que, juntament amb l’ús de tècniques d’entrevistes forenses especialitzades, ens permetia garantir que aquest record era fidedigne.

Tanmateix, encara ens quedava un repte per aconseguir: la reducció del patiment que la repetició d’actuacions judicials provocava en els infants i víctimes vulnerables, l’anomenada vicitimització secundària.

Podem reduir la victimització secundària?

La delegació de la presa de la declaració judicial a infants i víctimes vulnerables per part dels operadors jurídics als professionals de la psicologia de l’EATP va suposar un salt tant quantitatiu (respecte la quantitat d’informació que es recuperava de la memòria) com qualitatiu (respecte la garantia d’un record fidedigne i el marc de contenció emocional en què aquest era evocat). 

Amb aquesta delegació es va passar dels interrogatoris judicials comuns a l’ús d’entrevistes adients, per part dels professionals de la psicologia, a les característiques dels infants en un marc de contenció emocional. Aquesta manera d’actuar afavoria la reducció de la víctimització secundària durant el procés d’evocació del testimoni. Permetia, a més a més, que la instància judicial pogués recollir el testimoni amb garanties i evitant-ne la contaminació, així com la preservació de la prova (memòria). En aquest sentit, des de la nostra disciplina sabem que com més proper a la vivència d’un fet es faci la presa de declaració, la qualitat del record evocat serà millor i, a més, serà més fidedigne. 

En aquest marc entra en joc una altra variable que és la quantitat de vegades que el relat s’ha evocat. La multiplicitat d’entrevistes pot comportar:

• La modificació del record original. Si tenim en compte el funcionament de la memòria episòdica sabem que, amb cada evocació, el record es transforma. 

• Augmenta el risc d’introjecció de material suggestionat per un entrevistador esbiaixat o poc experimentat

• Es produeix la victimització secundària implícita en el fet d’evocar una vivència traumàtica. 

En aquest sentit, des de l’EATP i emparant-nos en la disciplina de la psicologia del testimoni, històricament hem traslladat als diversos professionals que actuen amb infants víctimes d’algun delicte, la importància de no sobre preguntar amb relació als fets ni avaluar l’existència d’una situació viscuda, o no, amb el risc de contaminació del record preguntes inductives o suggestives, sobretot en els infants preescolars o víctimes vulnerables. 

L’evolució d’aquest coneixement i la conjuntura política ha fet que desemboqui en el model Barnahus que s’està implementant a Catalunya. És en aquest model on les necessitats de l’infant víctima, en aquest cas d’agressió sexual, són situades al centre de la intervenció i on tots els professionals que hi actuem ens coordinem i treballem en xarxa per tal d’aconseguir els dos objectius principals: la preservació del testimoni i la reducció de la victimització secundària, aquest últim objectiu influirà, sens dubte, a una més prompta recuperació.

Desenvolupament i implementació del model Barnahus a Espanya

Ir al artículo

Així, l’obtenció d’aquest testimoni preservat i pres amb els requisits d’una entrevista forense no suggestiva permetrà que es pugui portar a terme la pericial d’anàlisi del testimoni necessària per determinar si el relat és compatible amb una experiència viscuda i que aquesta pugui ser tinguda en compte pel tribunal a l’hora de dictar una sentència.

Les proves preconstituïdes estan regulades a l’estat espanyol a la LECrim i, concretament, es recull en els articles 449 bis, 449 ter, 703 bis i 730. Aquests articles s’han vist modificats recentment per la LO 8/2021, de 4 de juny, de protecció integral a la infància i adolescència enfront la violència. 

Catalunya és una de les comunitats autònomes pioneres de l’estat en la implementació de les proves preconstituïdes en menors d’edat i altres víctimes vulnerables. Així com també ho és pel que fa al nombre anual de declaracions que es prenen com a prova preconstituïda (any 2022 es van finalitzar 1243 exploracions judicials a tot Catalunya).