El paper de la salut en el maltractament infantil

Quan un infant pateix violència —sigui del tipus que sigui—, les conseqüències van molt més enllà de les lesions físiques immediates. Aquesta violència pot afectar profundament el desenvolupament cerebral i cognitiu, provocant dificultats d’aprenentatge, problemes de conducta i alteracions en les relacions socials. A llarg termini, les persones que han estat víctimes de maltractament infantil tenen un risc més elevat de patir malalties cròniques, desenvolupar addiccions i viure situacions d’exclusió social.

Estudis arreu del món estimen que un 20% dels nens i nenes pateix algun tipus violència sexual i un 30% algun tipus de violència física durant la seva infantesa  (Felitti et al, 1998).

Per tot això, el maltractament infantil no és només un problema social: és un greu problema de salut pública que requereix una atenció per part dels agents de salut.

Els abusos sexuals infantils. De què parlem?

Ir al artículo

El paper dels equips de salut

Els professionals sanitaris tenim un paper fonamental en la lluita contra la violència envers la infància. Des de qualsevol nivell assistencial podem intervenir en diferents àmbits:

• Promoció del bon tracte i prevenció de la violència.
• Detecció precoç d’indicadors de maltractament.
• Avaluació clínica i valoració de les necessitats terapèutiques.
• Aplicació de tractaments mèdics i psicològics.
• Comunicació i treball en xarxa amb altres professionals no sanitaris

Promoción del buen trato y prevención

Els professionals de la salut ocupem una posició privilegiada per promoure el bon tracte i prevenir la violència des de les primeres etapes de la vida. És essencial fomentar un vincle segur entre els progenitors i els seus fills i filles, especialment durant les primeres setmanes de vida. Quan es detecten dificultats en la vinculació, cal intervenir per resoldre-les, ja que sabem que les famílies que tenen vincles segurs és menys probable que exerceixin la violència.

També és important proporcionar informació clara a les famílies sobre com actuar davant situacions habituals, com el plor inconsolable dels nadons. Saber que aquest plor es habitual i que cedirà en unes setmanes afavoreix l’afrontament. En canvi, la manca de coneixement de com gestionar la situació pot portar a reaccions impulsives, com el sacseig del nadó, que pot provocar lesions greus. 

Cap a una infància lliure de violència

Llegeix més

Per prevenir aquestes situacions, les famílies poden consultar materials amb consells elaborats des del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

Una altra tasca preventiva clau és explicar a les famílies els comportaments típics de cada etapa evolutiva. Conèixer què és esperable pot ajudar a gestionar millor les dificultats de la criança i reduir el risc de respostes violentes. Per exemple, entre els 2 i 3 anys són habituals les enrabiades intenses. Si els adults entenen que formen part del desenvolupament normal, podran gestionar-les amb més calma. 

Aquí teniu un recurs útil amb consells de l'Escola de Salut de l'Hospital Sant Joan de Déu Barcelona per saber com reaccionar davant l'enrabiada d'un nen.

Durant l’adolescència també poden aparèixer conflictes i dificultats de comunicació. Disposar d’eines per afrontar-los és fonamental.

A més, cal identificar situacions de vulnerabilitat, com la presència de trastorns per consum de tòxics en l’entorn familiar, que augmenten el risc de violència. En aquests casos, els equips de salut han d’activar el suport necessari per prevenir el maltractament.

Detecció d'indicadors

Més enllà de la prevenció, és fonamental estar alerta davant possibles indicis de que la violència ja s’està produint. La detecció precoç permet intervenir abans que la situació empitjori (evitar que es repeteixi o que sigui més greu).

Durant les visites mèdiques, els i les professionals han de ser proactius en la identificació de signes que facin sospitar maltractament. Aquests signes suggestius de violència son el que anomenem indicadors.  Els indicadors poden ser físics (hematomes, fractures, infeccions de transmissió sexual...) o conductuals (alteracions en el comportament de l’infant o la família, signes de negligència, verbalitzacions espontànies dels infants o adolescents...).

Hi ha protocols sanitaris que recullen aquests indicadors, com el del Ministeri de Sanitat i que inclou l'eina TEN-4-FACES desenvolupada per la Dra. Mary Clyde Pierce, molt útil per identificar signes de maltractament físic en nens petits.

L'avaluació clínica i el diagnòstic

Quan es detecta un possible cas de maltractament, cal fer una valoració clínica acurada. En alguns casos, les lesions són evidents i el diagnòstic és clar; en d’altres, la situació és més complexa i requereix la intervenció de professionals experts en violència o d’equips especialitzats, com els Equips Funcionals d’Expertesa en Violència contra la Infància (EFEs), actius a Catalunya des del 2020.

En casos de sospita de maltractament físic, és important fer un estudi ampliat per detectar lesions addicionals que puguin ser característiques de maltractament i que hagin quedat ocultes. Aquesta informació és clau tant per aplicar el tractament adequat com per informar els sistemes de protecció i judicials.

També és essencial fer un bon diagnòstic diferencial per evitar confondre una malaltia amb una agressió. Per exemple, uns hematomes causats per un trastorn de la coagulació poden semblar signes de maltractament. Confondre una patologia amb un maltractament por ser devastador, tant per l’impacte en la família i l’infant, com per que el retràs en coneixèr la causa real de les lesions pugui posar en risc la salut d’aquest nen o nena.

Finalment, cal valorar les possibles seqüeles físiques i psicològiques per poder intervenir de manera reparadora i, si escau, aportar aquesta informació al procés judicial.

El tractament

El tractament ha d’ incloure l’atenció a lesions o malalties derivades de la violència viscuda (immobilització de fractures, drenatge de hematomes a nivell de sistema nerviós central, tractament d’infeccions de transmissió sexual en casos de violència sexual...). 

En altres ocasions els tractaments s’indiquen per evitar que es produeixin aquestes malalties. Per exemple, en una agressió sexual aguda s’administren antibiòtics que eviten la infecció en cas que la persona agressora fos portadora d’infeccions. Altres vegades reforçarem vacunacions si es troba indicat, o bé haurem de fer teràpia per reduir símptomes  acompanyats com per exemple l'insomni.

També és fonamental el tractament de la salut mental. Si es detecta un trastorn d’estrès posttraumàtic, cal aplicar tractaments basats en l’evidència.

En alguns casos, els infants poden desenvolupar conductes de risc com a conseqüència de la violència viscuda. Això pot requerir intervencions específiques, com tractaments de deshabituació de tòxics o prescripció de diferents tipus d’anticoncepció.

El pas dels infants pel procés judicial

Llegeix més

Comunicació i treball en xarxa

Quan es detecta una situació de risc, és imprescindible comunicar-ho als serveis de protecció i, si cal, al sistema judicial. Aquesta comunicació no és opcional: és una obligació legal i ètica.

El treball en xarxa amb serveis socials, cossos de seguretat, sistema judicial i altres professionals és essencial per garantir la protecció dels infants. Tots els agents implicats han de posar l’interès superior de l’infant al centre i col·laborar per establir un pla d’intervenció eficaç.

Les lleis actuals, com la Llei orgànica 8/2021 i la Llei 14/2010, obliguen qualsevol persona —i especialment els professionals de la salut— a comunicar qualsevol sospita de violència, encara que no hi hagi confirmació.