«Un TCA provoca un estrès agut, dolorós i prolongat en la família»

«En general, crec que no hi ha hagut mai una consciència real del que suposa un trastorn de la conducta alimentària i, encara que últimament hi ha més sensibilitat cap a la salut mental i també cap als TCA, continuem molt lluny del que seria desitjable. Potser hi ha una tendència a pensar que és un trastorn menor dins dels trastorns mentals, quan en realitat és el que té la taxa de mortalitat més elevada, i el dia a dia de la persona afectada i del seu entorn és molt dolorós i difícil.

També passa que socialment compartim un dels factors de risc de desenvolupar un TCA, que és aquest desig per estar prim, un model de bellesa excessivament prim. Això fa que normalitzem algunes conductes sense ser conscients del risc que suposen, com per exemple que una persona menor d'edat faci canvis en la seva alimentació amb l'objectiu principal de perdre pes per motiu estètic: l'operació biquini, les dietes detox, el dejuni intermitent…».

«Els trastorns de la conducta alimentària tenen un origen multicausal, però és indiscutible que els factors de risc psicosocials tenen un pes molt important i, concretament, la pressió estètica que hi ha avui dia per tenir un cos prim, sobretot en el cas de les dones, té una influència molt clara en el desenvolupament i en el manteniment d'aquests trastorns.

El missatge que rebem respecte al cos i a la primesa és en realitat un doble missatge molt pervers: cal estar prim per tenir èxit a la vida, per considerar-se de valor, però darrere d'aquest missatge s'amaga de manera implícita i molt perjudicial la idea que si no estàs prim o prima és perquè no t'esforces prou. La suma d'aquests dos missatges contribueix a què hi hagi tants casos de TCA. Sí, podem dir que vivim en un entorn social en què la pressió estètica per estar prims, sobretot primes, «fabrica trastorns de la conducta alimentària».  

Com se sent el jovent amb el seu cos?

Llegeix més

«Sabem que l'exposició a xarxes socials en edats primerenques afavoreix el desenvolupament d'aquests trastorns, perquè són un altaveu de tota aquesta pressió per estar prims. Aquesta pressió estètica és omnipresent i ens contamina a tots més o menys, però els adults, de manera general, pel fet de ser adults i madurs cognitivament i tenir una experiència vital acumulada, tenim uns recursos per defensar-nos d'aquesta pressió que els menors no tenen; i com més joves, com és natural, menys recursos tenen. A vegades entrem en la discussió de si mòbils sí o mòbils no, però potser la discussió hauria de recaure en com reconduir aquesta situació. El que és indiscutible és que les xarxes socials estan tenint un impacte negatiu en la salut mental dels adolescents i, en el cas dels TCA, contribueixen a dificultar la construcció d'una imatge corporal positiva per part dels nois i de les noies. És urgent trobar mesures per poder-los protegir d'aquesta situació que els està fent tant de mal».

La pressió estètica que hi ha avui dia per tenir un cos prim, sobretot en el cas de les dones, té una influència molt clara en el desenvolupament i el manteniment d'un TCA.

«Darrere hi ha un trastorn de base molt emocional, una dificultat molt notable en la gestió de les emocions, en la tolerància cap a la frustració, una falta d'autoestima important i moltes pors. A vegades, tota aquesta autoexigència, responsabilitat i perfeccionisme que observem tenen a veure amb voler ser molt complaent amb els altres, amb l'objectiu d'agradar i així intentar construir una miqueta l'autoestima, però en realitat és una de les pitjors estratègies per fer-ho. Per això, els tractaments són més llargs del que les persones o les famílies esperen, perquè reconduir tots els aspectes relacionats amb l'alimentació pot ser relativament senzill, però després hi ha tota una part de funcionament psicològic que cal treballar i que requereix temps, paciència i molt esforç». 

Ara ja sabem que la nostra filla té un TCA. Què fem?

Llegeix més

«És com si caigués una bomba enmig del menjador de casa, tal qual. El TCA té un desenvolupament molt insidiós i molt pervers, perquè els primers senyals d'alerta poden passar desapercebuts; tu potser observes que la teva filla adolescent, en comptes d'emportar-se un entrepà de fuet per esmorzar a l'escola, comença a emportar-se pomes o pastanagues, i penses «doncs millor, perquè és més saludable»; o veus que passa més temps amb el mòbil o que està més trista, però penses «és adolescent». És molt comprensible que les famílies no identifiquin els primers senyals d'alerta, fins que, de sobte, el trastorn dona la cara d'una manera molt evident i comences a veure la restricció alimentària, la negativa a menjar, l'estat d'ànim completament alterat, irritable… Les famílies, sovint, expressen que no reconeixen a la seva pròpia filla.

Quan explota, és com un puzle que encaixa de sobte, i, com és lògic, la família reacciona amb moltíssima por, amb molta sensació d'incertesa, perquè no saben a què s'enfronten, si hi ha o no tractament, a qui acudir o quins passos donar. A partir d'aquí, comença tot un procés en què és indispensable que la família rebi informació correcta i suficient sobre els trastorns de la conducta alimentària i que tingui pautes i estratègies perquè des de casa puguin manejar la situació de la manera més saludable possible i contribuir a millorar el pronòstic de la persona afectada. 

Quan un TCA entra en una casa és com si caigués una bomba enmig del menjador. És molt comprensible que les famílies no identifiquin els primers senyals d'alerta, fins que, de sobte, el trastorn dona la cara d'una manera molt evident.

Cal entendre que quan una família té un fill o una filla amb un TCA està sotmesa a un estrès agut, perquè és un trastorn greu que altera el funcionament i la dinàmica familiar de manera important, i que requereix un procés llarg amb moltes corbes, amb anades i vingudes. La família haurà d'aprendre a tolerar aquesta incertesa, aquest millorar i empitjorar, i necessitarà suport emocional per poder gestionar el seu propi patiment i preservar el benestar familiar. A més, moltes vegades, veiem que la major part de la càrrega recau en la mare, i això suposa un cost personal per a ella important, que acaba reduint la seva activitat laboral, l'oci i la vida social. Podem acabar tenint una filla amb TCA i una mare o un pare amb símptomes depressius o ansiosos, per exemple».

«L'associació va néixer el 1992 a Barcelona, quan encara no es parlava de teràpia basada en la família, no es tenia el coneixement que es té ara de com la família realment és un element important en tot el procés de recuperació de la persona afectada. Per a les famílies és bàsic tenir informació per entendre el TCA i per a anticipar situacions determinades i sentir-se preparades per actuar, però també és important per a elles tenir un espai per compartir l'angoixa i gestionar el patiment.

En les nostres activitats dirigides a les famílies no només hi ha un psicòleg especialista en TCA, sinó també tenim la figura del pare o mare expert, una persona que ha viscut l'experiència i ha rebut formació per poder acompanyar altres persones que estan passant per aquesta situació. Aquest tipus de suport psicosocial és paral·lel i es complementa amb l'atenció clínica que es fa des dels equips de salut mental». 

La importància de la família en l’abordatge dels trastorns de la conducta alimentària

Llegeix més

«Nosaltres atenem qualsevol persona o entitat que pel motiu que sigui necessiti ajuda o simplement necessiti informació sobre els trastorns de la conducta alimentària. Quan una persona major d'edat amb un trastorn de la conducta alimentària s'acosta a nosaltres per consultar-nos, el que intentem fer és rescatar aquesta consciència que ja comença a deixar-se veure, per reforçar-la, empoderar-la i afavorir que prengui el control i planti cara al trastorn, iniciant un tractament especialitzat. Els donem la mà per començar un tractament, els donem l'empenta, però no oferim tractament, perquè considerem que no és el nostre paper, sinó dels equips de salut mental, amb qui hem de coordinar-nos per sumar esforços entre tots».

Hem d'ajudar els nostres fills i filles a ser crítics amb els missatges que ens arriben, perquè puguin construir, en la mesura que sigui possible, una imatge corporal saludable.

«Sempre insistim a promoure el que anomenem factors de protecció, que són aquells que redueixen la probabilitat de desenvolupar un trastorn de la conducta alimentària, però que no són una garantia absoluta. Però val la pena reforçar aquests factors de protecció, perquè si entra un TCA a casa, seran llavors factors de bon pronòstic. Els principals missatges preventius que podem donar són:

• En la mesura que sigui possible, fer almenys un àpat en família. Si podem fer-ne més d'un millor, però almenys un. Tots asseguts a la taula, amb el mateix menjar o similar, compartint un espai de vincle i conversa relaxat i agradable i sense pantalles durant aquesta estona, la televisió inclosa.
• Fomentar des de casa una mirada crítica sobre la pressió estètica que existeix per estar primes. Hem d'ajudar els nostres fills i filles a ser crítics amb aquests missatges que ens arriben perquè puguin construir, en la mesura que sigui possible, una imatge corporal saludable. I, en aquest sentit, hem de donar nosaltres un bon exemple sense sotmetre'ns a dietes restrictives amb una finalitat estètica, per exemple.
• Fomentar des de casa una criança basada en la disciplina positiva, basada en un bon tracte, que presti atenció al vincle, a l'afecció i que promogui pautes com la de dur a terme àpats en família».