«Necessitava entendre el meu fill per poder ajudar-lo»
Sonia Herrero recorda perfectament el dia que el Darío, el seu fill, va tenir el primer episodi psicòtic, amb 19 anys. «Portava dies estrany, però no vaig saber veure que li estava passant alguna cosa que anava més enllà de l'adolescència. Fins que un 4 de gener de fa dos anys, de matinada, em vaig despertar i el vaig veure al balcó parlant en veu alta amb persones inexistents, fumant i bevent». Aquesta escena la va traslladar a moltes altres que havia viscut amb el seu germà, «que té esquizofrènia des de fa més de trenta anys».
Els seus símptomes van anar empitjorant durant els dies següents, amb agitació, sense dormir, amb actituds desafiadores i fora del comú, fins que va arribar l'ingrés.
Culpabilitat, por i acceptació
«Quan un trastorn tan intens arriba a una família, és impossible que les relacions no es vegin afectades, perquè aquesta persona que tu coneixies, tal com tu la coneixies, ja no hi és», assegura la Sonia, que qualifica la seva experiència com a mare de «viatge»: des de la por i l'impacte emocional, fins a la cerca d'ajuda per poder entendre i acompanyar el seu fill.
Al principi, ens explica que va entrar en una fase de caos emocional i de ràbia: «sentia que era culpa meva que el meu fill estigués així; i estava també enfadada amb ell, ens barallàvem contínuament, perquè no es prenia la medicació, perquè no podia treballar ni estudiar, però havia d'estructurar el seu dia a dia…». Fins que va veure que tot era massa gran per a ella, que necessitava ajuda per poder gestionar la situació. «El cuidador necessita algú que el cuidi, necessita informació i eines per poder entendre i suportar-ho tot», aconsella a la resta de famílies que es puguin trobar en aquesta situació.
Em feia molta por el rebuig social, que ningú acceptés el meu fill, que no trobés una feina, que es quedés sol.
I al final d'aquest «viatge» va arribar el canvi: «Cal fer tot un treball interior de deixar anar les expectatives, de no pretendre que el teu fill es recuperi i estigui bé ja. No pots forçar una persona a col·laborar, a fer el que creus que ha de fer. Ara entenc i accepto el meu fill com és i puc entrar amb més amor i compassió; ara ens escoltem més l'un a l'altre, i des d'aquest lloc hem pogut anar fent molts passos».
Parlar de psicosi per entendre
Quan la Sonia parla de les pors que la van envair quan va veure que el seu fill tenia un trastorn de salut mental, destaca la por a no recuperar-lo mai més i també que es fes mal o, fins i tot, que arribés a treure's la vida en els moments en què estava més deprimit. Però entre els seus temors més profunds estava el del rebuig social, «pensar que ningú l'acceptaria, que no trobaria una feina, que estaria sol».
Parlar sobre el que ha viscut és per a ella una manera de «normalitzar i humanitzar les persones que tenen psicosis, persones amb una història darrere, amb un dolor…», i d'aquesta manera, potser, allunyar-nos de temors i prejudicis. Sonia va viure amb un silenci absolut el trastorn del seu germà, però ha decidit que amb el seu fill no serà així.
Com gestionar la psicosi a casa
Telèfon de l'Esperança 93 414 48 48
Si pateixes de soledat o passes per un moment difícil, truca'ns.
Sonia Herrero és terapeuta, escriptora i conferenciant, però també és una mare que ha buscat i trobat la manera de poder acompanyar al seu fill en tot un procés de salut mental, complicat i dolorós. I ha decidit compartir tot el que ha après a través del llibre Cuando nos volvimos locos. «Quan vaig començar a posar per escrit la meva història i pel que havia passat acompanyant el meu fill, em vaig adonar de tot el que hauria d'haver sabut, però que ningú em va explicar. Per això escric», assegura. Tota una declaració d'intencions que comparteix amb nosaltres en aquesta conversa.
Parlem amb ella del seu paper com a mare d'un fill amb psicosi, de la necessitat de tenir informació i eines per afrontar la situació i ajudar la persona afectada, de pors, de culpabilitat i de responsabilitat.
Destaquem
