Mites alimentaris i pèrdua de pes: un camp fèrtil per a la desinformació

La manera com ens alimentem ha estat modelada per una complexa xarxa d'influències culturals, socials, econòmiques i religioses al llarg de la història. Des del folklore i les creences espirituals fins a les polítiques alimentàries i les modes contemporànies, la nostra relació amb el menjar transcendeix la mera necessitat fisiològica. En l'actualitat, els mitjans de comunicació —tant tradicionals com digitals— exerceixen un paper clau en la construcció i difusió d'hàbits alimentaris, actuant com a catalitzadors de noves tendències i reforçant narratives que moltes vegades s'integren en l'imaginari col·lectiu sense una anàlisi crítica prèvia.

Aportacions recents afegeixen una perspectiva històrica sobre com, durant dècades, tots els greixos dietètics van ser considerades el principal enemic de la salut cardiovascular. Aquesta percepció es va consolidar amb la hipòtesi lipídica impulsada per Ancel Keys el 1961. Estudis com el de Framingham (Framingham, 2014) o l'Estudi dels Set Països van vincular el consum de greixos amb malalties cardiovasculars, la qual cosa va derivar en la promoció de dietes baixes en greix els anys 70 i 80, i en l'auge de productes «light». (Montani, J.P., 2021)

El focus s'ha desplaçat ara cap a les proteïnes, presentades com la solució ideal per perdre pes de manera ràpida i «neta». No obstant això, el seu consum excessiu, especialment d'origen animal, pot comprometre la salut cardiovascular, renal i digestiva.

No va ser fins al 2014 que la mateixa revista Time va rectificar i va reconèixer que demonitzar tots els greixos alimentaris havia estat un error. Però canviar la percepció social sobre un nutrient que durant dècades va ser considerat perjudicial no és tasca fàcil. I llavors va sorgir una pregunta inevitable: si els greixos no són els responsables exclusius de les malalties cardiovasculars i de l'obesitat, qui ho és?

La resposta no va trigar a arribar; la població confosa ràpidament va ser capitalitzada per la indústria i els mitjans, que van assenyalar el sucre com el nou enemic nutricional, i, amb el punt de mira en el sucre, comencem a veure el llautó als famosos productes light, que amb la condició de mantenir el sabor que es perdia en limitar els greixos, incloïen sucre entre els seus ingredients i així mantenien la palatabilitat.

L'alimentació influeix en l'estat d'ànim?

Llegeix més

Aquest canvi de paradigma va generar una nova onada de missatges contradictoris i es va instaurar un nou debat: què és pitjor, els greixos o el sucre?

Davant el desgast de l'enfrontament mediàtic entre greixos i carbohidrats, el focus s'ha desplaçat ara cap a les proteïnes, presentades com la solució ideal per perdre pes de manera ràpida i «neta». No obstant això, el seu consum excessiu, especialment d'origen animal, pot comprometre la salut cardiovascular, renal i digestiva. Malgrat la seva popularitat, aquestes dietes no han demostrat ser més eficaces a llarg termini que una alimentació equilibrada, i la seva promoció pot generar falses expectatives, allunyant la població de patrons dietètics realment sostenibles.

Aquest vaivé de culpables —primer el greix, després el sucre i ara l'auge desmesurat de la proteïna— ha generat un caldo de cultiu ideal per a l'aparició de mites alimentaris que ofereixen solucions miraculoses a la tan anhelada pèrdua de pes.

Mites alimentaris: quan la tradició desafia la ciència

Però què entenem exactament per mite alimentari? En essència, són pràctiques o creences sobre l'alimentació que no tenen una base científica sòlida. Aquestes idees, sovint transmeses de generació en generació o propagades a través de canals no verificats, poden tenir conseqüències negatives per a la salut.

Un mite alimentari es defineix com una creença errònia, simplificada o infundada sobre l'alimentació, la nutrició o els efectes d'uns certs aliments en la salut, que manca de suport científic o distorsiona parcialment l'evidència disponible i poden influir negativament en els hàbits alimentaris, generar ansietat relacionada amb el menjar o conduir a pràctiques dietètiques inadequades.

El problema de la persistència dels mites alimentaris

En l'actualitat, la nutrició s'ha convertit en un tema de conversa omnipresent i, lluny d'oferir claredat, en molts casos acaba per desinformar la població. Aquesta democratització del discurs alimentari, si bé té aspectes positius, també ha facilitat la difusió de missatges erronis i la consolidació de creences infundades.

Una de les principals raons per les quals aquests mites persisteixen és la fragmentació del coneixement nutricional. Amb freqüència, s'extreu evidència parcial fora de context o s'apliquen troballes científiques a situacions individuals sense tenir en compte la globalitat de la persona. A això se suma la creixent influència de figures sense formació acadèmica en nutrició o salut, que, gràcies al seu abast a través de les xarxes socials, gaudeixen d'una autoritat que no sempre té suport de l'evidència científica. La proliferació diària d'aquests mites representa un desafiament constant per als professionals sanitaris.

Els mites poden influir negativament en els hàbits alimentaris, generar ansietat relacionada amb el menjar o conduir a pràctiques dietètiques inadequades.

Molts mites alimentaris adopten una forma reduccionista davant de problemes complexos i ofereixen solucions simplificades que solen polaritzar la relació amb el menjar. Així, es classifiquen els aliments com a «bons o dolents» i s'imposen regles rígides basades en combinacions, colors o moments del dia. Aquesta visió binària no sols és inexacta des del punt de vista nutricional, sinó que també pot deteriorar el vincle amb l'alimentació. A més, en centrar-se exclusivament en decisions individuals, s'ignora el paper del context social i es responsabilitza injustament les persones de la seva salut, sense considerar els múltiples determinants que la condicionen.

Dietes extremes: porta d’entrada a l’anorèxia nerviosa?

Llegeix més

Principals mites sobre l'alimentació i la pèrdua de pes

Dins de l'ampli univers dels mites alimentaris, els relacionats amb la pèrdua de pes ocupen un lloc destacat. La pressió social constant per aconseguir determinats cànons de bellesa i les promeses de solucions ràpides i senzilles creen un entorn ideal per a la propagació de falses creences sobre com aprimar-se. L'evolució històrica en la demonització de diferents macronutrients (greixos, sucres, proteïnes) i la presència d'infinites dietes amb diferents fonaments ha generat un caldo de cultiu perfecte per a l'aparició de mites que ofereixen solucions miraculoses per perdre pes i col·loquen tota la responsabilitat en les persones. Alguns dels més comuns inclouen:

1. «Menjar menys i moure's més és la solució definitiva»

Aquesta afirmació redueix la complexitat del pes corporal a una simple equació energètica. Si bé el balanç calòric és un factor rellevant, no n'és l'únic. Factors hormonals, genètics, psicològics, socials i ambientals intervenen en el metabolisme i en la regulació de la gana Aquest enfocament simplista no només és ineficaç a llarg termini, sinó que pot afavorir dinàmiques restrictives, frustració i culpa.

Per no parlar de la càrrega alostèrica. La càrrega alostèrica és el desgast fisiològic acumulat pel cos davant un estrès crònic prolongat. En obesitat, reflecteix l'impacte biològic de factors com l'estigma, la inseguretat alimentària o les dietes repetides. No només mesura l'excés de greix, sinó com respon el cos a l'entorn. És un marcador clau de l'impacte de l'estrès sobre la salut.

2. «Els carbohidrats engreixen»

Els hidrats de carboni són una font essencial d'energia per a l'organisme. La seva demonització ha portat a moltes persones a eliminar cereals, llegums o fruites de la seva alimentació. No obstant això, els estudis mostren que els patrons dietètics equilibrats que inclouen carbohidrats complexos (rics en fibra) són beneficiosos per a la salut metabòlica i cardiovascular. El problema no són els carbohidrats en si, sinó la seva qualitat i el context del seu consum.

Cal destacar que, en contra de la creença popular, els carbohidrats complexos són la base de la piràmide alimentària i no han de desaparèixer de la nostra alimentació.

L'estigma del pes: un problema de salut pública

Ir al artículo

3. «El dejuni intermitent és la millor estratègia per aprimar-se»

El dejuni intermitent pot ser una eina útil en determinats contextos clínics, però no és una solució universal ni exempta de riscos. La seva pràctica sense supervisió pot fomentar conductes alimentàries desordenades, sobretot en persones vulnerables o amb historial de trastorns de la conducta alimentària. A més, no s'ha demostrat que el dejuni sigui superior, a llarg termini, a altres estratègies nutricionals més sostenibles.

L'evolució històrica en la demonització de diferents macronutrients (greixos, sucres, proteïnes) i la presència d'infinites dietes ha generat un caldo de cultiu perfecte per a l'aparició de mites que ofereixen solucions miraculoses per perdre pes.

4. «Com més proteïna, millor»

El discurs proteicocèntric ha calat amb força en els últims anys. Encara que les proteïnes compleixen funcions essencials, un consum excessiu —sobretot en forma de suplements o amb absència de varietat alimentària— pot afectar l'equilibri nutricional i empobrir la dieta global.

5. «La bàscula és el millor indicador de salut»

El pes corporal és un indicador, però no reflecteix l'estat de salut. Hi ha molts indicadors més rellevants: la composició corporal, la pressió arterial, els marcadors sanguinis, la salut digestiva, el benestar emocional o la qualitat de la son. Fixar-se únicament en el pes pot fomentar conductes compensatòries, una obsessió amb la balança i la desconnexió amb els senyals interns del cos.

6. «Hi ha aliments que engreixen per si sols»

Afirmacions com «els plàtans engreixen», «la fruita després de dinar es converteix en greix» o «barrejar hidrats i proteïnes engreixa» són exemples de com s'ha estès una visió reduccionista dels aliments. Cap aliment engreixa o aprima per si sol: el rellevant és el conjunt de l'alimentació, el context, la freqüència i la quantitat. Aquesta visió aïllada fomenta la por a uns certs productes i desequilibra la dieta en eliminar grups complets d'aliments, com ara fruites, llegums o cereals. La clau està en la varietat, l'equilibri i la qualitat global de l'alimentació.

Desmuntar els mites alimentaris és un pas essencial per fomentar hàbits saludables i una relació positiva amb el menjar i contribuir així al benestar físic, mental i emocional. Per a això, és fonamental evitar solucions reduccionistes, no caure en la polarització alimentària i comprendre que la salut no es defineix per un número en la bàscula. Aquestes idees errònies condicionen les nostres decisions, alimenten l'ansietat entorn del menjar i deterioren la nostra relació amb el cos.

Superar aquests mites exigeix no només una mirada crítica i contextualitzada sobre la nutrició, sinó també l'ús d'informació contrastada i l'acompanyament de professionals sanitaris col·legiats, capaços d'oferir orientació basada en l'evidència científica.